Normalment, arribo tard a casa, carrego la furgoneta amb presses, surto volant cap al lloc d’observació, descarrego i munto tot l’aparellatge. I, quan aixeco la vista cap al cel, ja és fosc. Tot a punt per mirar estels, per fotografiar nebuloses, per identificar planetes o galàxies.
L’altre dia, però, vaig anar amb temps, sense presses i, en aquesta tranquil·litat, mentre esperava que es fes negra nit, el cel em va regalar una posta de sol sota la mirada d’una tímida lluna, un espectacle fugaç només a l’abast dels que són en el lloc oportú en el moment oportú. I és que el luxe no és el temps, el luxe és no tenir pressa.
Astronomia 