A partir de la llum que ens arriba dels estels podem conèixer la seva composició química.
A la imatge de dalt, veiem l’ espectrografia de Sírius, la llum que ens n’arriba descomposada.
A la gràfica de sota, podem veure com coincideixen exactament les absorcions de llum amb les línies de l’hidrogen.
Mike Oldfield tribut al univers.
A principis del segle XVII, astrònoms com Fabricus o Galileu van descobrir l ‘existència d’unes taques fosques a la superfície solar o fotosfera.
Aquestes taques són regions més fredes que les zones del seu voltant, entre 1000 i 2000 graus centígrads per sota. Aquest és el motiu pel qual es veuen més fosques: simplement pel contrast.
Les taques estan relacionades amb pertorbacions del camp magnètic del sol. Resulta que el sol no gira sobre ell mateix de manera compacta sinó que, com que es gasós, la velocitat de rotació depen de la seva latitud, que és la màxima al equador i la mínima als pols.
El cel de primavera ens ofereix la possibilitat d’observar la M-108 o galàxia planxa de surf i la M-97 o nebulosa del mussol. La primera és una galàxia espiral, descoberta el 19 de febrer de 1781. Es mostra de costat i presenta una forma fina i molt allargada origen del nom de galàxia planxa de surf. Està situada a uns 45 milions d’anys llum del sistema solar, del qual s’allunya a una velocitat de 772 km/s.
També ens permet veure la Messier 97 (M97) coneguda com la nebulosa del Mussol, una nebulosa planetària. També va ser descoberta el 1781. Lord Rosse li va donar el nom de Nebulosa del mussol el 1848. Es troba a uns 2600 anys llum de la Terra. És considerada com una de les nebuloses planetàries més complexes.
Normalment, arribo tard a casa, carrego la furgoneta amb presses, surto volant cap al lloc d’observació, descarrego i munto tot l’aparellatge. I, quan aixeco la vista cap al cel, ja és fosc. Tot a punt per mirar estels, per fotografiar nebuloses, per identificar planetes o galàxies.
L’altre dia, però, vaig anar amb temps, sense presses i, en aquesta tranquil·litat, mentre esperava que es fes negra nit, el cel em va regalar una posta de sol sota la mirada d’una tímida lluna, un espectacle fugaç només a l’abast dels que són en el lloc oportú en el moment oportú. I és que el luxe no és el temps, el luxe és no tenir pressa.
El Voyager 1, la sonda llançada el setembre de 1977, està a punt de deixar el sistema solar i començar el seu gran viatge sense retorn per l’espai interestel·lar. Alguns astrònoms consideren que encara es troba dins del sistema solar i que encara hi estarà molts anys ja que consideren que el sistema solar s’acaba amb el núvol d’oort, un hipotètic conjunt d’objectes sòlids congelats situat en el seu límit més exterior. Es creu que es troba a una distància d’uns 50.000 unitats astronòmiques (cada unitat astronòmica equival a 150 milions de quilòmetres, que es la distancia mitjana entre la terra i el sol).
El Voyager 1 porta un disc amb dades sobre la Terra, ubicacions a partir de quàsars, informació sobre els que l’habitem, fragments de la ciència i la cultura que hem estat capaços de generar. Qui sap si mai algú ensopegarà amb aquesta sonda i si serà capaç de desxifrar i entendre el seu contingut. Ara mateix, és com l’ampolla d’un nàufrag llençada al mar interestel·lar.
Actualment la sonda Voyager es troba a 130 UA, (unitats astronòmiques).
Porta un disc amb dades sobre la ubicació de la terra a partir de quàsars, qui som, qui hi viu…
Voyager 1 la nostra ampolla amb missatge navegant per l’univers
La Viquipèdia diu “Una ona és una propagació d’una pertorbació d’alguna propietat d’un medi, que es propaga a través de l’espai… bla bla bla…
