Fer pujar els colors a la Lluna

La Lluna, tot i  semblar grisa i blanquinosa, ens pot sorprendre moltíssim. Té moltes tonalitats de colors a causa dels minerals que hi ha a la seva superfície. Amb uns petits retocs fotogràfics de contrast i lluminositat, podem observar clarament diferents zones al nostre satèl·lit gràcies a la diferent reflexió de la llum que fan cadascun dels materials que s’hi troben.

 

 

100.000 milions d’estels per cada taqueta blanca

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és autosave_abe_clone11a.jpg

A veure, si multipliquem 100.000 milions d’estels que té aproximadament una galàxia mitjana per les 20 que es poden identificar en aquesta imatge anomenada Cadena de Markarian, el resultat és un nombre d’estels que s’escapa absolutament.

Semblen taquetes blanques, però cada una és una galàxia semblant a la nostra La Via Làctia. Gairebé res…

Que no falti l’arbre de Nadal

NGC 2264 /Cùmul del arbre de Nadal

La tradició de l’arbre de Nadal ve de molt abans del cristianisme: és una adaptació de la Saturnàlia preromana.Consistia en guardar, pel solstici d’hivern, una planta a dins de casa com a símbol de màgia amb la intenció de conservar l’essència de la primavera.  Més tard, els nòrdics van incorporar aquesta pràctica, utilitzant avets, costum que ha arribat fins als nostres dies.

 

Aprofiteu ara que es fa fosc mes d’hora.

La Gran Nebulosa d’Orió és la més brillant i visible des de la Terra. Ara que es fa fosc aviat, és una bona època per observar-la. Us ho recomano.

Orió es pot veure a ull nu en un cel fosc sense contaminació lumínica. A ciutat, es pot veure amb l’ajuda d’uns prismàtics o d’un petit telescopi.

És força fàcil d’identificar. Aquí teniu un petit esquema de la constel·lació d’Orió.

Creus en fantasmes?

Era el 1802. William Herschel passejava per una platja anglesa amb el seu fill, contemplant el cel estrellat, quan el petit John li va preguntar:  pare, creus en fantasmes ?

Ell li va respondre: “És clar que si, però no en els fantasmes que t’imagines sinó en un altre tipus de fantasmes. Mira al cel, n’ esta ple. Cadascun d’aquests estels  pot ser-ne un. La llum de les estrelles viatja molt ràpid però no instantàniament i necessita molt temps perquè  arribi fins a nosaltres. De fet, la d’algunes tardarà anys, la d’altres segles i encara la d’altres, milions d’anys. En alguns casos, quan ens arribi la seva llum ja no existiran. En rebrem només la imatge com si fossin autèntics fantasmes.

William Herschel va ser la primera persona que va entendre que el telescopi era, de fet, una màquina del temps.

 

La llum dels estels

 

A partir de la llum que ens arriba dels estels podem conèixer la seva composició química.

A la imatge de dalt, veiem l’ espectrografia de Sírius, la llum que ens n’arriba descomposada.

A la gràfica de sota, podem veure com coincideixen exactament les absorcions de llum amb les línies de l’hidrogen.

OMG, una taca!

2016-04-10-13-33-45d_resize

A principis del segle XVII, astrònoms com Fabricus o Galileu van descobrir l ‘existència d’unes taques fosques a la superfície solar o fotosfera.

Aquestes taques són regions més fredes que les zones del seu voltant, entre 1000 i 2000 graus centígrads per sota. Aquest és el motiu pel qual  es veuen més fosques: simplement pel contrast.

Les taques estan relacionades amb pertorbacions del camp magnètic del sol. Resulta que el sol no gira sobre ell mateix de manera compacta sinó que, com que es gasós, la velocitat de rotació depen de la seva latitud, que és la màxima al equador i la mínima als pols.

 

 

 

 

Una planxa de surf i un mussol al cel de primavera

2016-04-02-23-16-55-19a

El cel de primavera ens ofereix la possibilitat d’observar la M-108 o galàxia planxa de surf i la M-97 o nebulosa del mussol. La primera és una galàxia espiral, descoberta el 19 de febrer de 1781. Es mostra de costat i presenta una forma fina i molt allargada origen del nom de galàxia planxa de surf. Està situada a uns 45 milions d’anys llum del sistema solar, del qual s’allunya a una velocitat de 772 km/s.

També ens permet veure la Messier 97 (M97) coneguda com la nebulosa del Mussol, una nebulosa planetària. També va ser descoberta el 1781. Lord Rosse li va donar el nom de Nebulosa del mussol el 1848.  Es troba a uns 2600 anys llum de la Terra. És considerada com una de les nebuloses planetàries més complexes.

 

Una espera amb recompensa

2016-03-11-19-22-43a

Normalment, arribo tard a casa, carrego la furgoneta amb presses, surto volant cap al lloc d’observació, descarrego i munto tot l’aparellatge. I, quan aixeco la vista cap al cel, ja és fosc. Tot a punt per mirar estels, per fotografiar nebuloses, per identificar planetes o galàxies.

L’altre dia, però, vaig anar amb temps, sense presses i, en aquesta tranquil·litat, mentre esperava que es fes negra nit, el cel em va regalar una posta de sol sota la mirada d’una tímida lluna, un espectacle fugaç només a l’abast dels que són en el lloc oportú en el moment oportú. I és que el luxe no és el temps, el luxe és no tenir pressa.