Quan la Terra estava submergida dins les tenebres, els Deus es van reunir per decidir qui s’havia de fer càrrec d’il.luminar-la.
“Seré jo” va afirmar en Tecciztecatl, que era ric presumptuós i arrogant i que, com la resta de l’elit dels Asteques, volia ser Deu.
Però els Deus van decidir buscar-li un adversari per a aquest encàrrec. Van triar el pobre Nanahuatzin, que era feble i poca cosa però que mostrava una actitud positiva davant dels reptes.
Els Deus van encendre un foc diví i els dos herois es van retirar cadascun al capdamunt d’una piràmide per aportar les ofrenes als Deus. Les de Tecciztecatl eren refinades i sumptuoses, mentre que les de Nanahuatzin eren modestes i quasi ridícules.
Llavors els deus van formar dues files que conduïen cap al braser diví. Cada candidat havia de córrer i llançar-se a les flames. Estava previst que Tecciztecatl s’hi tirés primer, però en l’últim moment va agafar por i va recular. El pobre Nanahuatzin se’n va sortir al primer intent. Tecciztecatl finalment també s’hi va tirar.
Hi va haver un llarg silenci entre els Deus…. Nanahuatzin era el Sol i Tecciztecatl era la Lluna. Els dos astres brillaven amb la mateixa intensitat i il·luminaven la Terra.
Però els deus van trobar injust que els dos astres brillessin igual tenint en compte la covardia de Tecciztecatl. A continuació un dels deus va agafar una llebre i la va llançar a la cara de Tecciztecatl; els dimonis li van tirar uns parracs, tapada d’aquesta manera la llum de la lluna es va apagar en comparació del Sol.
Extret de llibre “L’ altra cara de la Lluna” de Fatoumata Kebe d’Angle editorial
Astronomia 